El rescat de les cent donzelles. Llegenda.

El rescat de les cent donzelles

L'any 1147 el compte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, organitzà una expedició en què Catalunya havia de conquerir Almeria, aleshores centre i refugi de pirates musulmans que assolaven les costes mediterrànies. Ramon Berenguer IV en comandà l'esquadra, i Galceran de Pinós, fill i hereu dels senyors de Bagà, va ser nombrat l'almirall en la seva qualitat de cap de la mainada comtal. L'expedició va ser un èxit i el botí considerable, però, a causa de la seva gosadia, Galceran de Pinós i un servidor seu, el cavaller de Sant Cerní, van ser fets presoners pels sarraïns i foren traslladats a una ciutat interior d'Al-Andalus, segurament Granada, sense que ho poguessin advertir els seus companys.

En retornar l'estol a Barcelona, el baró de Pinós, pare de Galceran, demanà al comte Ramon Berenguer IV que fes gestions per saber si el seu fill era viu i, si ho estava, quin rescat en demanaven els sarraïns. El comte de Barcelona envià una galiota a negociar amb el rei moro que, en retornar, dugué la notícia que el cavaller estava viu i també del quantiós rescat per la seva persona que es demanava. En efecte, els sarraïns, sabedors de la importància del personatge i volent-se refer de la ràtzia cristiana, demanaren per Galceran cent mil dobles d'or, cent draps de brocat d'or, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles.

El baró de Pinós va vendre part del seu patrimoni per fer front al rescat del seu fill, i Berenguera de Montcada, la seva jove, esposa del presoner, hi aportà el seu dot. En poc temps l'única part que restà per aplegar fou les cent donzelles. En aquest punt es contradiu la història amb el text conservat de la llegenda que afirma que Berenguera era la mare d'en Galceran.

En assemblea celebrada al seu palau, el baró de Pinós acceptà l'oferiment que en aquest sentit li van fer els seus súbdits, que amb gran recança decidiren aportar les cent noies donzelles, recollides entre totes les de la baronia. Així, la família que tenia tres filles n'aportà dues, la que en tenia dues, una i es féu un sorteig entre diverses famílies que en tenien una per veura a quina tocaria anar a terra de moros.

Recollit tot el rescat, es van escollir uns quants cavallers de la baronia que, comandats pel batlle del castell de Bagà, s'encarregaren de conduir-lo al seu destí. Tot el poble de Bagà i de la barónia sortí a acomiadar, amb plors, el trist seguici fins al pont de Sant Llorenç, on llegendàriament es llançaren al riu tres donzelles. En pocs dies arribaren a Tarragona cap a Salou, on s'embarcarien cap a terres de sarraïns. 

Amb totes aquestes gestions ja feia cinc anys que durava el captiveri de Galceran de Pinós, i cinc anys també que ell dirigia fervoroses pregàries a Sant Esteve, patró de Bagà. Un vespre, precisament la nit abans que el rescat embarqués a Salou, el sant patró es va aparèixer a Galceran i l'alliberà del seu empresonament; també el cavaller de Sant Cerní de Sull va ser alliberat pel patró de la seva parròquia, Sant Genís. Ambdós es van trobar a la matinada al mateix port de Salou. Reconegut el lloc, decidiren encaminar-se cap a Tarragona i, a mig camí, en una garriga, van topar-se amb tot el seguici del rescat que es dirigia a Salou. Amb gran goig varen tornar tots plegats a Tarragona; d'allí feren camí tot seguit cap a Barcelona i es presentaren a la cort de Ramon Berenguer IV, on van ser molt ben acollits.

Després de restar-hi alguns dies, es dirigiren cap a Bagà. En el punt en què Galceran va veure el campanar de Sant Esteve, es posà de genollons i caminà d'aquesta manera fins a la mateixa església; les nafres ocasionades per dita acció li van impedir sortir de palau durant un amy i mig. Com a mostra d'agraïment va fer lliures de remença totes les dones que nasquessin des d'aquell moment a les cases que havien donat les seves filles per al rescat, va proveir totes les donzelles d'un bon dot per al matrimoni i cedí a l'església de Sant Esteve la meitat del delme que tenia la parròquia.

Galceran de Pinós

Galceran visqué molts anys i tingué abundosa descendència, de la qual prové tot el llinatge dels Pinós. En veure propera l'hora de la seva mort, deixà els béns als seus fills i es retirà al monestir de Santes Creus, que, segons Tomic, Galceran mateix, junt amb altres barons, havia col·laborat a fundar, (afirmació que Riquer desmenteix en el seu darrer treball). A Santes Creus prengué l'hàbit de monjo i morí en aquesta condició poc temps després. Les seves restes reposen en un sarcòfag al claustre del monestir.

Font. Pedraforca màgic, Isabel Artero i Novella, Farell editors, 2001.